I tú, qui voldries ser avui?

Normalment quan es parla sobre un tema, sempre poden aparèixer subtemes. És el cas de quan abordem el que es refereix a la societat, per altra banda, impressionantment font d’inspiració per retratar certs col.lectius de personatges (sense mala intenció). Dins el col.lectiu de persones influenciades mentalment; han vist una pel.lícula de baix cost i valor moral inexistent, i sortint del cine apliquen aquells dots creguent que també ells són iguals (per explicar-ho fàcilment). En podríem anomenar d’alguna manera “esbós de persona” perquè no tenen decisió pròpia, tot el que fan ha de ser alguna cosa que ja existeixi, sinó queden perduts dins aquest món “tant complicat” que es diu societat.

Agafen la personalitat del personatge que voldrien ser, bàsicament sempre compleix els mateixos requisits:

“Macho man”, ser el que sempre te sort en tot, a ell no li passa mai res, i tothom queda envadalit quan el veu. Llàstima, tots tenim dret a somiar.

Bé doncs, un d’aquest personatges l’anomenen…….. :

“El primer que maten a una pel.lícula de l’Steven Seagal”. La característica més rellevant d’aquest personatge és que fa ràbia. Quan te l’ego pujat, et saluda, fa bromes intranscendents, creu que és el dominador de la situació etc.. . El dia que no ha rebut la dosi de moral que li donen les pel.lícules barates, ja no és ningú. No diu res, s’amaga a un recó per no fer-se veure, i altres coses mantenint aquesta línia.

Perquè l’anomenem d’aquesta manera?, un exemple entenedor :

Steven Seagal arriba a una discoteca, on ha d'entrar per trobar-se amb algú. Quan arriba a la porta, apareix una persona (“El primer que maten a una pel.lícula de l’Steven Seagal”) que li barra l’entrada i amb un to arrogant li diu:

- Perdona xaval, però aquí no volem gent com tu.

(Steven Seagal) - PAAAAAAAAAAAFFFF!!!!!

Ja podeu imaginar que “El primer que maten a una pel.lícula de l’Steven Seagal”, ha durat trenta segons. Evidentment la seva actuació efímera no la recordarà ningú al cap de cinc minuts, però nois, això és el que ens toca viure.

Fum, Fum i Fum

El vint-i-cinc de desembre sempre ha estat una data senyalada per a Occident, ens dóna a entendre que el Nadal ja a arribat. La gent associa Nadal a festes i per això sempre ha caigut bé aquest dia. Vindria a ser com un d’aquells divendres a la tarda que tant es fan esperar. Tot i això, el Nadal ja no és el que era. L’arribada del que ha de néixer a adoptat diverses versions, de la mateixa forma que una cançó de rap malversada al castellà.

Celebrem que el messies ja és a aquí, sí, però no tots el conceben a Jesús. De fet, tan sols els feligresos ho creuen així. Alguns l’identifiquen amb Lionel Messi per qüestions de semblança etimològica, i pel que aquest pot arribar a fer per a un club que és més que un club, és a dir, per algo molt i molt gran. N’hi ha que s’allunyen de l’esfera futbolística i l’assimilen al lot de Nadal que reben de l’empresa. Concretament, a aquell pernil de goma que tan bé queda ensenyar als convidats. Altres, al cunyat o personatge que inequívocament veuran pel dinar familiar de Nadal, on tothom es dedica a menjar el que els altres han portat com a revenja personal per aquella mala jugada. També trobem els que esperen al messies a l’aeroport, ja sigui un familiar llunyà o la maleta que van perdre a l’estiu i a dia d’avui ha recorregut la volta al món.

D’altra banda trobem els “snobs”, ja m’enteneu, totes aquelles persones que durant l’any es disfressen d’algú que no son i voldrien ser. Solen ser individus influenciats per l’estil anglosaxó que es dediquen a penjar el pare Noël i xapurrejar el “Merry Christmas” amb un anglès prefabricat, de pot de conserves. Normalment solen ser rancis amb els regals.

La versió més graciosa però, és la dels “compulsius”. Aquelles persones que amb l’arribada del nen Jesús aprofiten per anar al Corte Inglés i rebentar la targeta de crèdit fins que aquesta tregui fum o el depenent els comuniqui que està en descobert. Allò és genial. Jo no sé qui dimonis creuen que és el messies, però estaria bé que algú els digues que en cap cas ho és Jean Claude Trichet ( aquell home que dient “Oui” sobre el tipus d’interès pot escanyar a un Occident ben hipotecat). Si ho mirem a la inversa, tots ells formen un exèrcit de messies per a les grans superfícies o, més ben dit, un pessebre vivent d’allò més animat.

Sigui quin sigui el messies però, l’important es la felicitat que comporta la seva arribada., sense menystenir tots aquells que potser fan de “caganer”.