Els desgraciats del segle XXI

Atenció tothom!, d’aquí molt poc temps deixarem de fer servir màquines d’escriure, ordinadors per fer càlculs matemàtics; la ciència, la física, la filosofia, i la tecnologia, en general, quedaran obsoletes. Perquè tots aquests progressos quedaran definitivament abandonats?, és que la ment humana els superarà?, haurem arribat a un nivell superior que permetrà fer-ho mentalment?. Sí!, si que haurem arribat a un nivell superior, el nivell anomenat “cerebrum insuficientum et vagum”. És un nivell superior perquè directament ja passes de tot. Llegir un llibre?, però què dius desgraciat!, encara em perdria un capítol de “gran cagarro”. Escoltar King Crimson, Pink Floyd o Porcupine Tree?, però tu estàs boig? massa complicat, prefereixo “David Rollomante” que així ho entenen també els meus amics. Definitivament la imatge que hi ha per il.lustrar aquest escrit serà una utopia. Una persona escrivint sobre alguna cosa, encara que no sigui interessant, aquests seran els pobres desgraciats del segle XXI. En sembla recordar que algú fa molt de temps va dir una frase que feia així:

-Els últims seran els primers

Si seguim la regla de tres, els primers seran els últims. No sé llavors de què haurà servit tot el que s’ha estudiat desde fa tant temps, els grans filòsofs, Einstein, Newton…

El fet és que els temps que venen seran dominats i encapçalats per generacions de zombis mentals que cultivaran l’art de ser un infeliç.

El Martell Indòmit

En aquests últims anys, la societat ha patit deferents canvis en diferents seccions. Un d'aquests canvis s'ha fet notar en la massa social nocturna, avesada i influenciada per mariconades varies. El cas és que, on abans hi havia Innocència ara hi ha cabronada. El gran augment d'aquests éssers sense consistència mental, ha generat que un important nombre de responsables de locals nocturns adoptin mesures persuasives. Fins fa poc, el local que es volia fer respectar tenia un objecte anomenat "Porter", però amb això avui ja no n'hi ha prou. És clar, tenir un ninot a la porta que dona presència, però no serveix per res més, és tirar els diners a la font. Per tant, va sorgir la figura actual de: "El Martell Indòmit", un responsable de fer complir el benestar cordial i democràtic dins els recintes.
Frases com ara: -He! nena, vine! no tinguis por!; -Cambrer!!! dos birres JA!; -Fot el camp capullo!, seran interceptades i substituïdes per: -Perdoni senyoreta, es pot atansar cap a mi?; -Tindria la delicadesa de posar-me dues cerveses? gràcies; - Agrairia que es retires d'aquesta zona, mil gràcies. Quin és aquest gran mètode que permet fer aquest canvi tant invers de la sociologia dels "lugareños" del local?, exemple entenedor a continuació:
- (Usuari de local) Hei xaia!, busques pastor?
- (Martell Indòmit) Perdoni, però haurie de modificar la ultime expressió anomenade anteriorment.
- (Usuari de local) Tu calla.
- (Onomatopeia) PAAAAAAAAA!!!!!!!!
L'usuari del local ha estat víctima de un cop de martell al cap que l'ha fet ajonollar davant el "Martell Indòmit" el qual farà confessar-l'hi l'error comès amb anterioritat. El "martell Indòmit" volta durant tota la nit pel local redreçant conductes inapropiades, inaudites i no admeses. Aquesta mesura fa que canviï l'actitud social del local. Bé, aquest mètode te un temps de rodatge perquè és molt nou i tot just s'està imposant en la societat, per tant us donaré algunes pistes per no caure gaire indiscretament de peus a la galleda. Algunes frases anunciades pel "Martell Indòmit" abans de passar a l'atac; i les pronuncia amb tota la tranquil·litat del món sense alterar-se :
- No l'he escoltat bé...
- Voldrie fer el favor de repetir-ho, és que em semble que tinc un tap a l'orelle...
- Vinge!, oi que vostè és un bon xicot?...
- No em faci enfadar...
- Em penso que ens podem entendre...
- Au, sigui amable...
Bé massa social, sembla que neix una nova esperança per a la gent que redreça la seva vida o la que ja la tenia correcte. També, qui no és capaç de canviar quan sap que té al seu darrera una ombra inflexible i inalterable que a la mínima et fot la pasterada?.

Vingui a la universitat, li ensenyarem a tallar el bacallà!

Passin, passin, tothom hi està convidat! Benvinguts al món laboral! Despedeixint-se del captiveri natal, i sense nostàlgia si us plau, que aquí no hi ha marxa enrere i tenim pressa.

La universitat, vell símbol de glòria intelectual, lluny del "go ahead" dedica esforços a engreixar determinades facetes del personal amb pinso barato, com si de borregos es tractés, per tal de poder fer una mudança trilera cap al destí comú: Ser una màquina de treball animada..Ens ensenya tot allò que no consta als programes interns, a les jornades obertes, als teòrics; ens ensenya a ser un autèntic cabronàs, amb perdó de la paraula. El ciri del mussèn catequista ja fa temps que s'ha fós, l'hem canviat per la metralleta, una arma sense pietat, impersonal, artificial, i sobretot, mortal. Diguem què portes i et diré com ets. I es que l'error no té cabuda en una societat ficticia, que fa temps que lluita contra la naturalesa dels seus propis cromosomes. Sí nanos, es així. Em disgustaria que algú és contrariés o s'internes en un d'aquests centres sense saber-ne el que. A vegades em pregunto si hauria valgut més anar als camps de reclutament de l'afganistàn, o ja directament agafar el relleu d'algún franciscà de freetown i encomanar-me a l'altruisme per sempre més. Cara o creu, erm o fèrtil, persona o malparit. Cadascú escull no el seu destí, sinó el bàndol. Com si d'una segona distinció de gènere fos.

Bromes a banda, les coses no són el que eren ( ja ho sabem pesat), i que menys és que una institució com la universitat s'hagi malbaratat d'aquesta forma, venguen-se a les fulanes que governen el país: senyors, nosaltres no en tenim cap culpa de la seva ignorància. Nosaltres no volem ser montilleros, volem ser Montesquieus. Nosaltres no volem professors en pràctiques, volem mestres. El poble necessita persones de veritat, no fulanes de cantonada que es venen al millor postor europeu. El pla bolonya és una mostra inequívoca de la decadència humana i educacional dels nous temps, un partxe institucional al tsunami dels grans hermanos, una excusa de mal pagador que reflexa l'esperit d'un poble sense estímuls, convençut d'haver arribat al cim, creient que n'hi ha prou en pertànyer a europa demogràficament. Una europa denigrada, la vella europa, asseguda, sense reflexes ni forces per afrontar els nous reptes.

Tal i com va dir Miguel de Unamuno, "pensar, que lo hagan los demás"

Hores extres?- No, gràcies

No direm que la vida laboral ha estat sempre una cosa fàcil, i menys si tenim en compte les reivindicacions de principis del s.XX sobre l'estat social. Inumerables persones van perdre la vida per tal d'aconseguir unes condicions laborals dignes, reconegudes i remunerades. Tanmateix, ha plogut molt des d'aleshores; tant sols cal observar la il·lustració adjunta.

Aquest escrit constitueix un al·legat en homenatge a totes aquelles persones que, de forma anònima, recorren diàriament el mateix camí que Jesús va fer cap a la creu. Tot i que cadascuna arrossega un pes diferent, conformen una autèntica comunitat de fariseus en busca de la veritat. Les comunicacions son mínimes, i les envejes irradien sense donar marge a la innocència; la cantimplora del de davant, pot ser vital per a la supervivència. A tot això cal afegir-hi l'escassetat, una paraula del diccionari que cada vegada sentirem més. Escassos son els sous, però no és una novetat. Escassos son els companys i escassos son els espais. De fet, és més fàcil dir que no anem sobrats de res. Alguns em titllaran de catastrofista, d'invocar l'efecte global abans d'hora o, fins i tot, de crític destructiu: en efecte, aquests últims seràn els encertats (ja ho deia Jesucrist).

En fi, no direm quina seria la solució més adequada per solventar el problema ja que hauriem d'entrar al joc de l'infinit, passant per debats cruels i freda. Tan sols demano a títol particular un minut de silenci per a l'inventor de l'oració: "El treball dignifica" Que cadascú esculli el moment adequat per a fer-lo; jo ja li dedico cada dia quan faig la "feina".

Venem decadència! , Ultimes rebaixes!

L'altre dia, acomodat de manera intrèpida dins el meu llit, feia una repassada de rigor pel món que hi ha dins el meu TV. Em vaig aturar un moment en un programa d'aquests que en diuen del cor, suposo perquè el ridícul que feien era dels que marquen època. Vaig sentir una frase que deia:
- A "Pedrito Palote" se le ha visto por la calle!!.
...Com diria el mestre Basté (amb "carinyu") ; ¡¡INPESSIONANTH!!.

Pot ser que la gent es pregunti això?, per on vols que se'l vegi!, pel cel amb un coet?!. Pot ser que hi hagui gent que cobri un sou, sigui la seva professió, i el públic els reconegui només per dir afirmacions infructuoses de retòrica simple sobre individus decadents, a punt de examinar-se sobre l'abecedari?. (Perdò per una pregunta tant llarga). Si existeixen aquests és perquè, suposo, al darrera deu venir una massa homogènia com una cassola de llenties, de éssers sense cerbell sota clepsa "dura de pelar" . Ei, només suposo, no us sentiu al.ludits que vosaltres no ho mireu, eh?. Sabeu, la expressió "fer el préssec", fa anys que ja la hem superat, anem per un nivell superior: "de peus a les galledes", més involucrats no podem estar. Mentre nosaltres anem educant el cerbell perquè treballi menys, baixant el nivell de generació en generació i a tall de boig, els xinos ja fabriquen bombes (d'aigua, i sense ofendre a ningú).

Visió de futur?

Aquesta societat infecte en la que vivim, ha creat unes normes, per les quals el 80% dels individus es regeix sense preguntar-se el perquè. El 20% restant és una barreja homogènia en la que no sé si hi ha alguna cosa de profit, total, és una part petita del gran pastel de purè de patates i esbarginies podrides. Qui se'l menjarà?. Aquests ja els descartem. Dins el 80% hi ha moltes categories de" influenciats socials". Faré un petit incís en una d'elles, l'EMANCIPACIÓ!!. Hi ha tres classes d'aquestes. La vida ja sabem que és difícil, tot hi així, els de la 1ª classe afronten els nous reptes, i, tot i que van amb l'aigua al coll se'n surten, no oblidem que a l'estat no li interessa que no poguem pagar, per tant ens deixa respirar una mica. Una mica només, no fos cas que ens ennuaguessim. La 2ª classe ja abandona el niu dels pares també, però amb 45 anys i amb fills. Aquests encara gràcies que han fet el pas. I a la fi, la 3ª classe; reducte impressentable i infecte que fa veure tot i tinguen 50 anys, que encara és PETIT!!.
-Mamaaaaaa, vull la llet.
Aquesta pràctica cada vegada és més freqüent, no pregunteu perquè. Pot ser per la por al món exterior, no saber girar el volant en la direcció que toca?. En tot cas davant aquest fet a mi el problema no em preocupa, us el trobareu vosaltres al cap de 15 anys, jo ja estaré jubilat.

El retorn dels samurais: segle XXI

Cada dia, en el tràfic humà de les grans ciutats, ens creuem amb una infinitat d'individus que de forma autòmata caminem amb el pes del rellotge cap a l'objectiu. Jo sóc d'aquells que m'agrada mirar a la cara de la gent tot i saber que no tothom té una cara agradable. Potser ho faig per alleugerir els meus problemes, o potser perquè sóc curiós. Al final del dia, en el recopilatori mental del que he fet sempre hi incloc algún desconegut que d'alguna forma m'indica que visc en societat. Però...mai recordo un oriental! I això que n'hi ha! Us explicaré el perquè jo no en tinc la culpa . Quan creuem un carrer concorregut com ara la Rambla Catalunya enmig d'un gom a gom, la nostre finestra ocular enquadra un conjunt de cares desconegudes, i de forma instintiva ens fixem amb allò que personalment ens atrau per alguna raó. És un procés autòmatic i natural que en sí no respon a res en concret. La nostra ment busca informació, no para en tot el dia, i dormir ens ajuda a enregistrar-la. La cara d'un oriental, a simple mode, no ens aporta gaire res de nou. Tots tenen la mateixa fisonomia, i la monotonia es enemiga de la ment. Aquesta és la raó per la qual passen desaperçabuts, per res més. N'hi ha molts, i constantment es mouen, però són invisibles per a nosaltres. Només ens n'adonariem que hi son quan som al seu país, ja que la monotonia repetida provocaria una alerta al sistema. La naturalesa els ha donat aquest do, i ells en saben treure profit. Es mengen el món mica en mica, en silenci, dins l'anonimat del crepuscle
llunàtic. La paraula "treball" no figura al seu diccionari, ja que la porten incorporada al cerebel com si d'una glàndula més es tractés. Alguns els califiquen de plaga, altres d'extraterrestres, altres afirmen que provenen dels invertebrats, però tan se val nois; el compte enrere ja ha començat.

Energia a baix cost

Hi ha coses en aquesta vida en les que no s'hi para atenció perquè són ben quotidianes. Que tiri la primera pedra (en sentit figurat), el que en una nit estirat al llit, no ha deixat anar bertranades pel forat del darrera. Evidentment, després d'aquesta mena de expulsions anals, has de conèixer la tecnica d'evaquació del gas enemic incorporat en l'epai que queda entre el somier i la manta, ho sigui, on dorms tu. A l'hivern no cal, fa pujar la temperatura ambient ven bé 2 graus C en un espai de més o menys 2 metres quadrats, per tant, ja dorms més cómode. Però aquí és on vull anar a parar, que és el que passaria si fessim us d'aquest recurs que ens "brinda" la naturalesa humana?. No estem aprofitant la nostra energia!. Depèn de l'aliment ingerit diàriament podem tenir més potència d'injecció petenera. És energia de propulsió, efectes?, menys embussos per culpa del trànsit. És energia d'escalfor, una beixina com Déu mana i s'han acabat les estufes a l'hivern, efectes?, menys consum d' electricitat. Heu provat de tocar la trompeta per darrera?, efectes?, multi-instrumentista. Només fa falta una xispeta, i ja fas un foc per fregir butifarres... . Senyors, estem davant un fet evidentment extraordinari; baixina, pet , llufo o xirinola, això mola!.

Assortit de metà

Es bastant dur sortir al carrer de bon matí, amb els ulls clucats i pensant encara amb el cuixí quan de sobte un esdeveniment et perturba la ment. Em refereixo a una hostil codificació amb ànim de salutació. L'autor de l'assortit era una dona d'edat avançada i d'estètica "pija", la qual hagués preferit ensorrar-se en l'infern abans que mantenir la mirada a l'únic testimoni del crim, un servidor. I es que no només en vaig ser testimoni, sinó també víctima d'aquell estrident i perturbador codi sonor on els budells semblaven haver dit prou. El temps es va aturar en aquell moment, i un silenci de complicitat se'n va apoderar. Vaig continuar caminant tot i la situació de poder que ostentava, ja que qualsevol comentari hagués estat: fulminant. Vaig fugir d'escena de la mateixa forma que el llop quan sent el ronc del lleó, intimidat, perturbat, m'havien obligat a sortir del món ininteligible, del món dels somnis, mitjançant una realitat crua i freda. L'estat de shock va durar uns segons, en els quals intentava esbrinar la veracitat i el perquè dels fets com si d'un maniac-científic es tractés. Però anava perdut, tan sols sabia que el metano era el principal ingredient d'aquell assortit. El medi ambient n'havia sortit malparat i no hi havia solució possible. Fins i tot un policia s'hagués sentit impotent davant l'impossibilitat de multar aquella conducta.
Des d'aquí, i sense rencor, instem a l'Ajuntament de Barcelona a modificar l'actual ordenança cívica i castigar aquest tipo de conductes nocives pel medi, la ciutat i tota persona animada.

Ser o no ser un San Bernardo

La moda és un ésser que es contrau en el temps i on els límits semblen no existir. I no em refereixo a les passarel·les, sinó al que hom pot trobar pel carrer. Una versió extesa n'és la metrosexualitat, fusió de dos termes que defineixen una conducta caracteritzada i supeditada a la opinió d'un tercer; segueix el mateix patró de les modes, on ningú es amo de si mateix. Recentment però, una branca radical ha aparegut dins aquest sector, son els anomenats San Bernardo. L'origen del nomenclator és domèstic i al·lega a la popular raça de gossos sense ànim de menysprear-la. Es tracta d'individus que, com molta altre gent, compra estris sense llegir el manual d'instruccions i acaba utilitzan-los de forma reiterada per a fins diversos. El seu modus operandi consisteix en planxar-se el cabell cap endavant, adoptant una forma transversal difícil de calcular on els errors ( petits desplaçaments de pèls) no solen ser admesos. Des d'un punt de vista tècnic son obres dignes de bonificació, alguns d'ells haurien de tenir homologat el títol d'enginyeria. El seu pitjor malson seria que algú equipat amb una maquinilla elèctrica de 200w els fes un picasso al clatell. El per què de tanta preparació, dedicació i planificació és desconegut fins al moment, i des d'aquí tan sols podem aplaudir la política de marketing dels fabricants de planxes. Els temps canvien, i de des de la nostra humil butaca esperem que el pitjor no estigui per arribar.

Los lugareños

En un món com l'actual, envoltat de tecnologia, la paraula "Lugareños" no deixa indiferent. Si acudim al diccionari, ens descriu que es "tot allò relatiu o pertanyent a un lloc", i en dir tot allò, em de fer un break per reflexionar-hi. Una teulada es lugareño? un gos? una pàgina impresa en aquell lloc? La cosa semblaria anar per llarg. Segurament la definició de diccionari no s'adeqüa als temps moderns, i hem d'arrebatre altres fonts d'informació més pròximes. En el món de l'audiovisual trobem un programa anomenat cuarto milenio o la nave del misterio, on el climax de suspens es algo treballat entre els seus co-partíceps. El quadre simbiòtic el composarien l'Iker, un escèptic neutral, la "Porter", un escot pampallug més pròxim a programes del cor, i una flota d'experts de mala son que aporten misteri sobre la veracitat del que diuen. Un autèntic pastel de difícil digestió on la paraula lugareño tan sols en seria la cirera. Hom arriba al dilema etern, i es pregunta realment, qui es el lugareño. Al no trobar resposta, davant l'eternitat del dilema, hem d'incidir en l'autodefinició, una institució de moda que podria ser objecte d'esment en un altre article. A efectes d'aquesta il·lustració,doncs, integraria tota aquella persona anterior al segle XIV que de forma contundent i reiterada afirma bestieses pròpies del món cavernal. Des d'aquí, proseguint amb la nave del misterio i des de l'humiltat, instem a la Real Academia Española de las Letras, las Artes i la Ciencia a resoldre el tema.