El retorn dels samurais: segle XXI

Cada dia, en el tràfic humà de les grans ciutats, ens creuem amb una infinitat d'individus que de forma autòmata caminem amb el pes del rellotge cap a l'objectiu. Jo sóc d'aquells que m'agrada mirar a la cara de la gent tot i saber que no tothom té una cara agradable. Potser ho faig per alleugerir els meus problemes, o potser perquè sóc curiós. Al final del dia, en el recopilatori mental del que he fet sempre hi incloc algún desconegut que d'alguna forma m'indica que visc en societat. Però...mai recordo un oriental! I això que n'hi ha! Us explicaré el perquè jo no en tinc la culpa . Quan creuem un carrer concorregut com ara la Rambla Catalunya enmig d'un gom a gom, la nostre finestra ocular enquadra un conjunt de cares desconegudes, i de forma instintiva ens fixem amb allò que personalment ens atrau per alguna raó. És un procés autòmatic i natural que en sí no respon a res en concret. La nostra ment busca informació, no para en tot el dia, i dormir ens ajuda a enregistrar-la. La cara d'un oriental, a simple mode, no ens aporta gaire res de nou. Tots tenen la mateixa fisonomia, i la monotonia es enemiga de la ment. Aquesta és la raó per la qual passen desaperçabuts, per res més. N'hi ha molts, i constantment es mouen, però són invisibles per a nosaltres. Només ens n'adonariem que hi son quan som al seu país, ja que la monotonia repetida provocaria una alerta al sistema. La naturalesa els ha donat aquest do, i ells en saben treure profit. Es mengen el món mica en mica, en silenci, dins l'anonimat del crepuscle
llunàtic. La paraula "treball" no figura al seu diccionari, ja que la porten incorporada al cerebel com si d'una glàndula més es tractés. Alguns els califiquen de plaga, altres d'extraterrestres, altres afirmen que provenen dels invertebrats, però tan se val nois; el compte enrere ja ha començat.